L’escola Rinkeby

En aquesta publicació m’agradaria donar a conèixer l’escola Rinkeby, situada a unes de les comunitats de Suècia, a prop d’Estocolm. A Rinkeby, el 90% dels ciutadans han nascut a altres països i la seva escola publica s’ha convertit en un model d’integració, ja que els seus estudiants, de 70 nacionalitats diverses, aconsegueixen un alt nivell d’èxit escolar. El director d’aquesta escola, Börje Ehrstrand, va ser qui va imposar un ordre a l’escola perquè amb paraules seves, era una ruïna. Segons el director, els idiomes són la clau d’èxit en l’escola: “Si un o més alumnes parlen una llengua pròpia, puc recórrer a un professor per una, dos o tres lliçons. És important que contin amb el recolzament d’un professor del seu propi país·” [1]

Mario Vargas Llosa, novel·lista, articulista, assagista i polític, va visitar aquesta escola fa uns anys i va comentar que "Lo 'important de conèixer en Rinkeby és el col·legi públic, una institució que és un mirall del que hauria de ser la societat humana, el món sencer, si prevalguessin entre nosaltres els mortals la sensatesa, l'encert i l'esperit pràctic. Hi ha en aquest col·legi nois i noies que parlen 19 idiomes diferents i procedeixen d'un centenar de països diferents. Tots coneixen el suec i l'anglès, però no han perdut la seva llengua materna perquè el col·legi les hi ha arreglat perquè tots rebin, si més no, una hora per setmana, classes en l'idioma que parlen a casa i van parlar els seus ancestres." [2]

Sota el meu punt de vista, és d’admirar que una escola es preocupi per la llengua materna dels alumnes, i més quan la majoria d’aquests són immigrants. Imagino que ho han fet perquè consideraven que imposant la llengua sueca, els nois i noies no tindrien un èxit acadèmic adequat perquè és necessari conèixer l’idioma. Actualment, al nostre país, es veu que únicament es treballa el castellà i altres llengües com l’anglès, o en el nostre cas, el català. Però aquí la immigració també és un fet. Hi ha barris de Catalunya que tenen també aquest 90% d’immigració i s’opta per agafar a uns quants i fer un seguiment més individualitzat de la nostra llengua. El resultat és que aquells que tenen una potencialitat més alta poden adaptar-se abans, i els que tenen una potencialitat més baixa, es queden estancats sense cap èxit educatiu.  Però, què passaria si en escoles del nostre país, llengües com la xinesa o la àrab també estiguessin presents a l’escola? Segurament l’aprenentatge d’aquests alumnes nou vinguts es veuria abans i, encara que s’haurien d’adaptar al castellà i al català, per un banda no perdrien la seva llengua materna i per l’altre, els hi serien més fàcil aprendre.

---

[1] http://es.euronews.com/2011/03/11/una-inmigracion-integrada-por-la-educacion/

[2] http://elpais.com/diario/2010/12/19/opinion/1292713212_850215.html

Quina estructura ha de tenir l'educació secundària?

Durant les següents línies argumentaré els motius pels quals considero que l’educació ha de tenir una estructura integrada, i no segregada o selectiva.

El primer argument que he de comentar és que a una entrada anterior vaig afirmar que l’educació finlandesa era millor que la coreana, i per tant, considerava que l’educació de Finlàndia era un model a seguir, perquè la seva educació era més activa, més cooperativa, les hores lectives eren les adequades a les necessitats dels nens i nenes, etc. Per aquest motiu, no em contradiré, i com que l’educació Finlandesa té una estructura integrada, en un primer moment he d’afirmar que l’estructura integrada és millor que la segregada i que la selectiva.

Però aquest no és l ’únic motiu, ja que penso que ens hem de centrar en l’equitat. Els resultats educatius han de ser independents de la situació socioeconòmica i altres factors que poden comportar un desavantatge educatiu. A més a més, l’educació ha d’ajustar-se a les necessitats de cada individu. És evident que no hi ha cap sistema educatiu que hagi creat igualtat de coneixements, ja que cap genera recursos i condicions que permetin aquesta igualtat. Però ñes un fet necessari. Per tant, amb aquesta politica educativa argumento el motiu principal pel qual considero que l’estructura dels sistemes educatius han de ser integrada.  

A més a més, considero important recalcar el fet de que el professorat sigui el mateix en moltes assignatures de l’educació secundària, i per tant, aquest treballi no únicament una assignatura com podem veure en el sistema educatiu d’Espanya, si no que porti una àrea (per exemple, matemàtiques, física i química). És possible treballar diversos aspectes que pertanyen a diferents assignatures en un mateix projecte. Per tant, penso que el professorat podria coordinar correctament els continguts de les assignatures que imparteix per tal de poder barrejar-les i treballar els temes en totes les assignatures de la mateixa àrea.

Educar a casa

La segona entrada d'aquest blog ve donada per la reflexió que vaig fer sobre la obligatòrietat del sistema educatiu espanyol. Pensant en les edats que han de marcar l'inici i la fi de la obligatorietat de l'educació al nostre pais vaig començar a reflexionar sobre una pràctica que no està molt vista a Espanya però que a altres països ja és un fet. 

Tot i que al nostre país, l’anomenat homeschooling, no és una pràctica regulada, no està prohibida. Per tant, a l’actualitat,  hi ha un nombre de pares i mares que opten per educar als seus fills a casa. Un dels motius pel qual ho fan és perquè consideren que el sistema escolar no és l’idoni ja que no atén a la individualitat del nen, no els motiva i no els desperta la curiositat per saber. A més a més, hi ha nens que no s’adapten a l’escola i, per tant, aquesta, únicament els proporciona un fracàs escolar. [1]

Però, davant d’això, quins són els avantatges i els desavantatges del famós homeschooling? Per una banda, segons l’article de l’ABC escrit per la M.J. Pérez-Barco un avantatge important és el fet que un nen o nena posseeix moltes destreses i habilitats. Un aspecte a considerar és que la Universitat de Harvard vol alumnes que hagin estat educats a casa ja que consideren que tenen més agilitat mental, més capacitat de tracte, són més independents i autònoms, tenen menys por a la vida, etc. També, educar des de casa, dóna la possibilitat d’oferir als nens una atenció individualitzada i personalitzada, un acompanyament permanent, una relació més natural amb els seus pares… Aquest últim avantatge és molt important pels propis pares ja que consideren que passen més temps amb els seus fills i es crea una responsabilitat, una implicació i un coneixement de tots per a tots.

Per l’altra banda, i fent referencia als inconvenients d’aquesta pràctica, podem considerar que el homeschooling no disposa de referents externs per valorar els progressos dels nens i, per tant, no es veu si el nen veritablement aprèn. A més, altre inconvenient és el sentiment de culpabilitat que molts pares experimenten quan pensen que podrien estar privant als seus fills de determinats continguts imprescindibles o molt importants per a la seva formació. [2] De tota manera, considero que si un pare opta per portar a terme aquesta pràctica, és perquè està segur de que el seu fill pot aprendre més a la seva casa que no pas a l’escola.

Sota el meu punt de vista, i veient alguns dels pros i contres que comporta el homeschooling, aquesta pràctica hauria d’estar regulada al nostre país en el cas que hi hagi un projecte escrit que indiqui algunes pautes per portar-ho a terme. És a dir, són molts els articles que indiquen que, segons les mares, educar en casa comporta un bé pels seus fills. També podem veure altres països que tenen aquesta pràctica regulada i els beneficis són positius, independentment del sacrifici i dels problemes que pot comportar educar a casa. [3]

Per tant, considero que si és donés unes bases de com fer-ho, el homeschooling hauria de ser possible. En primer lloc, s’hauria de reflexionar sobre el rendiment i les problemàtiques dels nens. Penso que si un nen pateix bullying, o necessita una atenció molt individualitzada i l’escola no se la dóna, el homeschooling hauria de ser lleial pel bé del propi nen i del seu procés d’aprenentatge. La problemàtica que observo és que aquesta pràctica implica poca socialització i els nens desenvolupen aquesta capacitat quan comencen a anar a l’escola. A part, també és important l’aprenentatge cooperatiu entre ells. Però considero que dues mares es poden adjuntar per educar als seus fills i, en aquest cas,  parlaríem d’un grup de 5 nens, per exemple, que entre ells poden aprendre igual, encara que no tinguin la mateixa edat. És pot aprendre de tothom i aquest principi es definit pel homeschooling. Llavors, en casos com aquest, la capacitat de socialització estaria molt present, ja que és essencial. Per això, Durkheim (1975) ho va tenir molt pressent: “la educació compleix la funció d’integrar als membres d’una societat per mitjà de pautes de comportament comuns, a les quals no podria haver accedit de forma espontània.”

Per tant, considero que si existeix un projecte que doni eines, recursos, estratègies, etc., per educar als nens  a casa, és possible aquesta pràctica i fins i tot, m’atreveixo a dir que necessària en alguns casos, tal i com ja he esmentat. Però per a que això sigui possible, els pares han d’estar capacitats, han de tenir temps i han de estar disposats a realitzar aquesta tasca.

A continuació adjunto un vídeo per a que es vegi la pràctica del homeschooling al nostre país.

---

[1]http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20131007/abci-homeschooling-educacion-familia-201309231231.html

[2]http://encina.pntic.mec.es/jcac0007/analisis%20cualitativo%208%20ventajas%20e%20inconvenientes.htm

[3] http://blogs.elpais.com/la-cocina-de-vida-artes/2012/01/homeschooling.html