“La jornada intensiva escolar aboca a alumnos pobres al comedor social”

Divendres passat, va sorgir al diari “El Periódico” un article que explicava com molts adolescents han de dirigir-se a menjadors socials perquè els seus Instituts no tenen servei de menjador a causa de la jornada intensiva.  [1]

 

Durant els últims mesos, els mitjans de comunicació ens han fet arribar com les beques de menjador han disminuït. En aquest cas, veiem que a causa de la jornada intensiva d’alguns Instituts, molts alumnes són caracteritzats per una mal nutrició evident.  Però, qui ha de solucionar això?

Quan la consellera d’educació, Irene Rigau, va implantar la jornada intensiva al 2012, ho va fer a causa de la pressió dels sindicats dels professors i per una qüestió d’estalvi ja que, la consellera va calcular que únicament en beques de menjador obligatori que ja no s’haurien de pagar, l’estalvi seria de 4 milions d’euros. Però aquesta retallada ha produït clarament una altre vegada una desigualtat social, ja que no s’ha pensat en l’alumnat amb pocs recursos que no poden tenir una alimentació adequada. 

Davant la impossibilitat dels Instituts per a millor aquest aspecte, ara són altres entitats socials, qui s’encarreguen del benestar alimentari  (entre altres aspectes) d’aquests alumnes ja que els hi proporcionen esmorzars i berenars. Però, fins quan?

---

[1] Ibáñez, M.J; Sust, T. (9 maig 2014). La jornada intensiva escolar aboca a alumnos pobres al comedor social. Recuperat 12 de maig 2014, a http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/jornada-intensiva-escolar-aboca-alumnos-pobres-comedor-social-3268723

Per què els joves d’alt capital cultural són qui baixen la mitjana a l’Informe Pisa?

Les noticies d’aquest últim dia sobre educació recauen en els resultats de l’informe PISA. Els estudiants de 15 anys a Espanya estan a 23 punts per sota de la mitjana dels països desenvolupats en la resolució de problemes quotidians (programar un aparell d’aire condicionat, escollir la millor combinació de metro...).

Quin és el problema? Durant aquest nou post no m’agradaria comentar què esta passant al nostre país si no que m’agradaria ressaltar una dada molt interessant que he trobat a un article escrit per José Saturnino Martínez García al diari “El País”. L’autor ens confirma que no tots estan per sota de la mitjana de la OCDE a l’Informe PISA ja que els fills de les persones sense estudis a Espanya obtenen resultats semblants a la resta de la seva mateixa condició (451 punts) però els fills de les persones amb estudis superiors ho fan pitjor al nostre país (493 punts) que en la mitjana de la OCDE (520 punts) [1]

Davant aquesta afirmació podem tenir una visió positiva dient que el fet de néixer a una família amb més o menys  nivell cultural no influeix en el rendiment educatiu en comparació amb altres països. Per tant, aquest factor no seria imprescindible en el rendiment d’un estudiant. Però segons José Saturnino Martínez García, el conjunt del país podria mancar en el futur d’elit cultural.

I davant això, hauríem de culpar als pares del rendiment acadèmic dels seus fills? Sota el meu punt de vista, el fet que un pare no hagi tingut la oportunitat de realitzar estudis superiors fa que desitgi que els seus fills si que la tinguin. I no únicament la oportunitat que ells no van tenir si no que, per alguns motius, aquests pares van optar per no estudiar i veient el context actual, consideren necessari que els seus fills estudien més de lo que van estudiar ells. Per això crec que per una banda, aquí podria recaure la explicació al pitjor rendiment educatiu dels estudiants amb pares amb estudis superiors. Els pares són una font de motivació i considero que sense l’esforç d’aquests un alumne no pot tenir un bon rendiment. I la majoria d'aquests desitjen que el seus fills tinguin un bon futur i per això consideren que el primer pas és tenir estudis. Però, quins altres motius poden haver darrera de tot això? La influència, sota el meu punt de vista, és al context.

Finalment, també m’agradaria comentar que hi ha una pàgina interactiva de la OCDE que permet resoldre els problemes presentats a l’alumnat de 15 anys. [2] En quins resultats es troben els alumnes majors de 15 anys? Penso que els resultats no variarien molt veient els efectes de l’educació actual.

---

[1] http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/04/01/actualidad/1396374385_539515.html

[2] http://www.oecd.org/pisa/test/

L’escola Rinkeby

En aquesta publicació m’agradaria donar a conèixer l’escola Rinkeby, situada a unes de les comunitats de Suècia, a prop d’Estocolm. A Rinkeby, el 90% dels ciutadans han nascut a altres països i la seva escola publica s’ha convertit en un model d’integració, ja que els seus estudiants, de 70 nacionalitats diverses, aconsegueixen un alt nivell d’èxit escolar. El director d’aquesta escola, Börje Ehrstrand, va ser qui va imposar un ordre a l’escola perquè amb paraules seves, era una ruïna. Segons el director, els idiomes són la clau d’èxit en l’escola: “Si un o més alumnes parlen una llengua pròpia, puc recórrer a un professor per una, dos o tres lliçons. És important que contin amb el recolzament d’un professor del seu propi país·” [1]

Mario Vargas Llosa, novel·lista, articulista, assagista i polític, va visitar aquesta escola fa uns anys i va comentar que "Lo 'important de conèixer en Rinkeby és el col·legi públic, una institució que és un mirall del que hauria de ser la societat humana, el món sencer, si prevalguessin entre nosaltres els mortals la sensatesa, l'encert i l'esperit pràctic. Hi ha en aquest col·legi nois i noies que parlen 19 idiomes diferents i procedeixen d'un centenar de països diferents. Tots coneixen el suec i l'anglès, però no han perdut la seva llengua materna perquè el col·legi les hi ha arreglat perquè tots rebin, si més no, una hora per setmana, classes en l'idioma que parlen a casa i van parlar els seus ancestres." [2]

Sota el meu punt de vista, és d’admirar que una escola es preocupi per la llengua materna dels alumnes, i més quan la majoria d’aquests són immigrants. Imagino que ho han fet perquè consideraven que imposant la llengua sueca, els nois i noies no tindrien un èxit acadèmic adequat perquè és necessari conèixer l’idioma. Actualment, al nostre país, es veu que únicament es treballa el castellà i altres llengües com l’anglès, o en el nostre cas, el català. Però aquí la immigració també és un fet. Hi ha barris de Catalunya que tenen també aquest 90% d’immigració i s’opta per agafar a uns quants i fer un seguiment més individualitzat de la nostra llengua. El resultat és que aquells que tenen una potencialitat més alta poden adaptar-se abans, i els que tenen una potencialitat més baixa, es queden estancats sense cap èxit educatiu.  Però, què passaria si en escoles del nostre país, llengües com la xinesa o la àrab també estiguessin presents a l’escola? Segurament l’aprenentatge d’aquests alumnes nou vinguts es veuria abans i, encara que s’haurien d’adaptar al castellà i al català, per un banda no perdrien la seva llengua materna i per l’altre, els hi serien més fàcil aprendre.

---

[1] http://es.euronews.com/2011/03/11/una-inmigracion-integrada-por-la-educacion/

[2] http://elpais.com/diario/2010/12/19/opinion/1292713212_850215.html

Quina estructura ha de tenir l'educació secundària?

Durant les següents línies argumentaré els motius pels quals considero que l’educació ha de tenir una estructura integrada, i no segregada o selectiva.

El primer argument que he de comentar és que a una entrada anterior vaig afirmar que l’educació finlandesa era millor que la coreana, i per tant, considerava que l’educació de Finlàndia era un model a seguir, perquè la seva educació era més activa, més cooperativa, les hores lectives eren les adequades a les necessitats dels nens i nenes, etc. Per aquest motiu, no em contradiré, i com que l’educació Finlandesa té una estructura integrada, en un primer moment he d’afirmar que l’estructura integrada és millor que la segregada i que la selectiva.

Però aquest no és l ’únic motiu, ja que penso que ens hem de centrar en l’equitat. Els resultats educatius han de ser independents de la situació socioeconòmica i altres factors que poden comportar un desavantatge educatiu. A més a més, l’educació ha d’ajustar-se a les necessitats de cada individu. És evident que no hi ha cap sistema educatiu que hagi creat igualtat de coneixements, ja que cap genera recursos i condicions que permetin aquesta igualtat. Però ñes un fet necessari. Per tant, amb aquesta politica educativa argumento el motiu principal pel qual considero que l’estructura dels sistemes educatius han de ser integrada.  

A més a més, considero important recalcar el fet de que el professorat sigui el mateix en moltes assignatures de l’educació secundària, i per tant, aquest treballi no únicament una assignatura com podem veure en el sistema educatiu d’Espanya, si no que porti una àrea (per exemple, matemàtiques, física i química). És possible treballar diversos aspectes que pertanyen a diferents assignatures en un mateix projecte. Per tant, penso que el professorat podria coordinar correctament els continguts de les assignatures que imparteix per tal de poder barrejar-les i treballar els temes en totes les assignatures de la mateixa àrea.

Educar a casa

La segona entrada d'aquest blog ve donada per la reflexió que vaig fer sobre la obligatòrietat del sistema educatiu espanyol. Pensant en les edats que han de marcar l'inici i la fi de la obligatorietat de l'educació al nostre pais vaig començar a reflexionar sobre una pràctica que no està molt vista a Espanya però que a altres països ja és un fet. 

Tot i que al nostre país, l’anomenat homeschooling, no és una pràctica regulada, no està prohibida. Per tant, a l’actualitat,  hi ha un nombre de pares i mares que opten per educar als seus fills a casa. Un dels motius pel qual ho fan és perquè consideren que el sistema escolar no és l’idoni ja que no atén a la individualitat del nen, no els motiva i no els desperta la curiositat per saber. A més a més, hi ha nens que no s’adapten a l’escola i, per tant, aquesta, únicament els proporciona un fracàs escolar. [1]

Però, davant d’això, quins són els avantatges i els desavantatges del famós homeschooling? Per una banda, segons l’article de l’ABC escrit per la M.J. Pérez-Barco un avantatge important és el fet que un nen o nena posseeix moltes destreses i habilitats. Un aspecte a considerar és que la Universitat de Harvard vol alumnes que hagin estat educats a casa ja que consideren que tenen més agilitat mental, més capacitat de tracte, són més independents i autònoms, tenen menys por a la vida, etc. També, educar des de casa, dóna la possibilitat d’oferir als nens una atenció individualitzada i personalitzada, un acompanyament permanent, una relació més natural amb els seus pares… Aquest últim avantatge és molt important pels propis pares ja que consideren que passen més temps amb els seus fills i es crea una responsabilitat, una implicació i un coneixement de tots per a tots.

Per l’altra banda, i fent referencia als inconvenients d’aquesta pràctica, podem considerar que el homeschooling no disposa de referents externs per valorar els progressos dels nens i, per tant, no es veu si el nen veritablement aprèn. A més, altre inconvenient és el sentiment de culpabilitat que molts pares experimenten quan pensen que podrien estar privant als seus fills de determinats continguts imprescindibles o molt importants per a la seva formació. [2] De tota manera, considero que si un pare opta per portar a terme aquesta pràctica, és perquè està segur de que el seu fill pot aprendre més a la seva casa que no pas a l’escola.

Sota el meu punt de vista, i veient alguns dels pros i contres que comporta el homeschooling, aquesta pràctica hauria d’estar regulada al nostre país en el cas que hi hagi un projecte escrit que indiqui algunes pautes per portar-ho a terme. És a dir, són molts els articles que indiquen que, segons les mares, educar en casa comporta un bé pels seus fills. També podem veure altres països que tenen aquesta pràctica regulada i els beneficis són positius, independentment del sacrifici i dels problemes que pot comportar educar a casa. [3]

Per tant, considero que si és donés unes bases de com fer-ho, el homeschooling hauria de ser possible. En primer lloc, s’hauria de reflexionar sobre el rendiment i les problemàtiques dels nens. Penso que si un nen pateix bullying, o necessita una atenció molt individualitzada i l’escola no se la dóna, el homeschooling hauria de ser lleial pel bé del propi nen i del seu procés d’aprenentatge. La problemàtica que observo és que aquesta pràctica implica poca socialització i els nens desenvolupen aquesta capacitat quan comencen a anar a l’escola. A part, també és important l’aprenentatge cooperatiu entre ells. Però considero que dues mares es poden adjuntar per educar als seus fills i, en aquest cas,  parlaríem d’un grup de 5 nens, per exemple, que entre ells poden aprendre igual, encara que no tinguin la mateixa edat. És pot aprendre de tothom i aquest principi es definit pel homeschooling. Llavors, en casos com aquest, la capacitat de socialització estaria molt present, ja que és essencial. Per això, Durkheim (1975) ho va tenir molt pressent: “la educació compleix la funció d’integrar als membres d’una societat per mitjà de pautes de comportament comuns, a les quals no podria haver accedit de forma espontània.”

Per tant, considero que si existeix un projecte que doni eines, recursos, estratègies, etc., per educar als nens  a casa, és possible aquesta pràctica i fins i tot, m’atreveixo a dir que necessària en alguns casos, tal i com ja he esmentat. Però per a que això sigui possible, els pares han d’estar capacitats, han de tenir temps i han de estar disposats a realitzar aquesta tasca.

A continuació adjunto un vídeo per a que es vegi la pràctica del homeschooling al nostre país.

---

[1]http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20131007/abci-homeschooling-educacion-familia-201309231231.html

[2]http://encina.pntic.mec.es/jcac0007/analisis%20cualitativo%208%20ventajas%20e%20inconvenientes.htm

[3] http://blogs.elpais.com/la-cocina-de-vida-artes/2012/01/homeschooling.html

Finlàndia o Corea del Sud?

La elecció d’algun aspecte/tema mai és fàcil. Quan t’has de decantar entre dos aspectes importants i rellevants, escollir una opció té el seu temps. Per això, no m’ha estat fàcil escollir quin sistema educatiu considero millor, el de Finlàndia o el de Corea. A més, el meu desconeixement total dels dos sistemes no m’ha estat fàcil decidir quin és el millor. Per això, des d’un primer moment no vaig poder escollir cap dels dos.

Però en un segon moment, m’he decantat pel sistema educatiu finlandès. El motiu és que la seva cultura s’apropa més a la meva, i per això, no entenc alguns aspectes del sistema educatiu coreà. A continuació dono algunes explicacions en relació a la meva posició.

Segons un article publicat a La Vanguardia al mes de desembre, el sistema educatiu de Finlàndia i el sistema educatiu de Corea del Sud són molt igualitaris. A més a més, els seus governs i la societat en general, aposten per l’educació. I tant Finlàndia com Corea, es caracteritzen per la estricta selecció del professorat que hi ha. [1] Sota el meu punt de vista, aquests aspectes expliquen els sistemes educatius tant potents que els dos països tenen.

Tot i així, considero que són sistemes educatius amb moltes diferències. Però abans de començar a esmentar les diferències que m’han pogut portar a decantar-me més per un sistema o per un altre, considero que hem de tenir en compte l’estat econòmic i social de cada país. És evident que el nivell econòmic de Corea és més elevat que el de Finlàndia. Potser amb un nivell més alt, aquest últim podria disposar d’un millor sistema, encara millor al que ja té. Però, considero que és admirable el fet d’observar com un país amb menys recursos hagi pogut estar el numero 1 en temes educatius.

Són sistemes diferents. Per una banda, el sistema educatiu coreà prioritza l’individualisme, la competitivitat i l’educació privada. Per l’altre, el sistema de Finlàndia, posa èmfasi a una metodologia més pràctica, un alt nivell de participació de les famílies i l’educació pública. Crec que vivim en societat i per aquest motiu, potenciar únicament l’individualisme dels alumnes no és lo correcte. Però és evident que parlo des dels coneixements de la meva cultura i per això, no estic d’acord amb aquest aspecte dels sistema educatiu coreà. És important la competitivitat, buscar el talent de cada nen i  nena però no hem de posar l’èmfasi central en això perquè no tot es basa en nosaltres mateixos. Crec que d’aquesta manera, independentment del resultats positius que el país mostra en temes educatius, estan formant a futurs homes i dones més individualistes i és important treballar això però barrejant-lo amb aspectes més socials.

Considero que una bona educació ha de basar-se en mètodes actius, pràctics, per a que l’alumnat no s’avorreixi a les aules i puguin treure tot el profit de l’escola. A més a més, com a pròpia experiència, puc afirmar que s’aprèn més utilitzant la pràctica que no pas memoritzant. Per tant, estic a favor amb aquesta metodologia. El tema sobre l’educació privada o publica és més delicat, ja que, tal i com he esmentat anteriorment, els dos països mostren característiques econòmiques diferents. Però he de comentar que en el cas de Finlàndia, és d’admirar que el 98% de les escoles siguin públiques i a més a més, siguin bones. A diferència d’Espanya, que associem les escoles públiques amb un nivell inferior que les privades. Crec que aquest sistema finlandès és un sistema a seguir a causa de les escoles publiques: existeixen com a majoritàries, són possibles i mostren resultats positius. Però no les podem comparar amb les escoles privades de Corea ja que el nivell econòmic del país, tal i com he esmentat, és diferent. El tema és que públiques o privades, els dos països mostren resultats insuperables. Tot i així, apostar per educació, independentment del nivell d’economia del país, és un tema imprescindible. I aquest és el primer aspecte per construir un bon sistema educatiu.

També m’agradaria comentar les hores que els alumnes passen a les escoles. A Finlàndia, els nens i nenes passen 6 hores a l’escola i desprès fan deures a casa durant 30 o 40 minuts. A Corea, l’alumnat es passa 11 hores a l’escola i desprès realitzen extraescolars, fins que alguns arriben a les 23 hores a cases seves. Davant aquest aspecte, em torno a posicionar cap al sistema finlandès. Considero que els nens i nenes han de tenir altres coses a fer a part d’anar a l’escola. És imprescindible el joc, independentment de l’edat dels alumnes. I tot i que a les escoles segurament ho facin, és essencial que desconnectin d’aquesta i puguin descansar. És a dir, un noi, a l’acabar l’escola, hauria de tenir temps per jugar amb qui vulgui i a on vulgui. Per això, crec que passar tantes hores a l’escola i fent extraescolars no és bo pel nen.  Es poden educar de moltes maneres i el joc és una. No hem d’estar tan a sobre de l’alumnat. Aquest ja ha de tenir unes hores exactes per a treballar a l’escola. Desprès, considero que cadascú hauria de treballar de la manera que vulgui.

Per últim, he de comentar resultats acadèmics. I en aquest àmbit, tal i com hem pogut observar a les sessions de classe, és evident que el sistema educatiu de Corea del Sud és millor ja que l’informe Pisa així ho mostra. Per tant, si he de ser objectiva, hauria d’afirmar que el sistema coreà és millor que el finlandès perquè hi ha unes proves escrites que així ho confirmen. Però si he de comentar aspectes que com a futura professional de l’educació considero importants per tal de que aquesta sigui positiva, hem quedo amb Finlàndia. Potser el seus resultats estan baixant però segueixen estant a uns nivells molt alts i penso que el seu sistema es podria aplicar a sistemes europeus. A diferència del coreà, que tot i que s’ha demostrat que és el millor, la cultura és diferent i per això esta triomfant el seu país i crec que en d’altres no seria possible.

Per acabar, m’agradaria fer-ho amb les paraules de la ministra d’educació de Finlàndia, Krista Kiuru. Aquesta, en relació al descens dels resultats educatius del seu país va comentar que: "el descenso general de los resultados indica que debemos tomar medidas enérgicas para desarrollar la educación finlandés con la creación inmediata de un amplio foro formado por expertos en enseñanza, políticos, padres y alumnos "para salvaguardar el futuro del sistema educativo".[2] Amb aquestes paraules veiem com l’educació s’encamina cap a un sistema global on tots són els actors del bon sistema educatiu.

---

[1] http://www.lavanguardia.com/vida/20131202/54394727770/las-claves-del-exito-de-los-sistemas-educativos-de-corea-del-sur-y-finlandia.html

[2] http://www.eldiario.es/politica/Finlandia-investiga-motivos-desplome-PISA_0_203330300.html